Començant a cercar a na Maria

Avui començ Cercar na Maria per sa cuina. No sé si l’arribaré a trobar, però mentrestant a lo millor ens entretenim. La veritat és que el problema que sempre m’he plantejat a l’hora de posar-me a escriure un blog és sobre què escriure, a qui li pot interessar i en quin idioma escriure. A les dues primeres preguntes encara no he trobat resposta. A la tercera tampoc, però de moment començ en català. Ahir vàrem acabar els exàmens parcials, així que es dia tranquil després de dues setmanes un poc caòtiques. Cercant na Maria per sa cuina m’he trobat unes declaracions d’Esperanza Aguirre a les que diu :“No tener pagas extras me tiene mártir, las he tenido toda mi vida y las echo de menos en Navidad y en verano. No es que haga números a final de mes; es que muchas veces no llego, con la excepción de cuando fui presidenta del Senado”. És curiós el que passa amb els doblers. Alguns amb 600 euros arriben a final de mes i alguna amb més de 6.000 no hi arriba. El que hem pareix vergonyós, no és que algú que cobra més de 6.000 euros cada mes es queixi de que no arriba a final de mes, el que fa pensar és que una persona amb una capacitat tan limitada de gestionar un pressupost sigui presidenta d’una Comunitat Autònoma. Així està com està la sanitat a Madrid i així està el tranport públic i l’educació…Però Aguirre no s’ha de preocupar, no només ella té aquest problema. El que pot fer és ilustrar-se amb la gestió pressupostària del govern Matas. Matas pareix que ha oblidat el principi de que els recursos son limitats, així que si no hi ha pressupost la solució és endeutar la comunitat autònoma; i els pròxims que venguin tendran grans autopistes per les què donar voltes amb el cotxe pensant què fer amb una comunitat autònoma endeutada per governs anteriors. Dues persones amb problemes pressupostaris i dues solucions diferents. Particularment, no em qued amb cap de les dues.